Este dissabte passa’t se va celebrar la ya coneguda i espectacular trobada d’escaladors ebrencs i famolencs anomenada rustiescalada. Esta consisitix en trobar-se un rato pel matí, fer vore que s’escala algo, per fer temps per a la viritable raó de la trobada: jalar!
El diasbte al matí mos vam trobar els “catacracs” de la zona per probar d’escalar, a pesar del solano matador que caíe en tots els racons de les parets de la espectacular i famosa escola de l’ermita de la Pietat a Ulldecona. Vies curtes, molt bloqueres amb cantó petit i poca cosa. A les 10 del matí el sol ya fea hores que calentava tota la paret, menos en un puesto, que es precisament on mos vam quedar la major part del matí.
Lo dit puesto estae format per dos úniques vies: un V+ raro raro anomenada: la fàcil; i un 6b+: Etna. Les úniques vies a la sombra, i encara gràcies. Així pos, al vore l’overbooking de gent que hi havia per fer “la fàcil”, tamé puguense anomenar “la rara”, vaig començar per escalfar, i equipar el 6b+. Via espectacular, que comença amb un desplom amb cantos i un molt bon pont de roca, per sortir fins a un sostre de regletes menudes, amb un chapatge complicat i un final de via amb preses dolentes, però que se fa sense mes complicacions. La part més dura de la via radica en la sortida del desplom, que pase a la placa de regletes, on s’ha de blocar dur, i arribar a una presa més amunt de la chapa des d’on se pot chapar.
Al final li vaig donar tres pegues, un primer sense saber molt bé on anava, el segon on vaig acabar de descobrir les diferents seccions de la via i la tercera, que ja anava a per totes, però els braços no me van respondre com vaig vulguer en la part clau de la via i vaig tenir que parar a descansar, acabant la via sense problemes després del petit descans abans d’ampendre la placa de regletes.
Més tard i després que els companys haiguen anat desfilant per la via: el Josep, el Mathew (inglés de visita per les nostres terres en estos dies) i en Jordi, i un cop probat el V+ per poder recuperar les cintes, vam anar al sector rustifaci, es a dir el sector del mig de l’ermita, on el sol ya fea hores que anava pegant de valent. La intenció era equipar alguna via algo mes facileta perquè tan l’Anna com el resto de components disfrutessen una mica de la roca. Durant el poc més de 35 minuts que vam estar per esta zona va ser suficients per acabar ben rustits, amb les esquenes rojes i ben sucarradets.
Van fer falta grans quantitats de crema atersun per aliviar aquella sensació d’estiu, que mos acompanya cada any quan tornem de la playa.
Pos així va anar,... una vegada ben rustits, pos cap a dinar, i este any es va decidir de minjar. Paella. Cuinada amb molt d’amor per la Paqui the big,
Així pos, la rustiescaladors plens de paella va ser un èxit rotund, no tan pels encadenes sinó per la companyia.
L’any que vé esperem no faltar-hi!
