VERTICALITAT ALPINA: BRIANÇONNAIS (3)

Avui Sí!! Después del dia entre fogons i cassoles, avui tocae escalar.

Lo dia s’havia aixecat una mica inestable, però tot i així les nostres ganes de pujar parets no mos van impedir sortir en busca del nostre objectiu.

L’objectiu era una paret que vam descobrir dos dies abans quan vam realitzar l’excursió al Llac Verd.

De camí, vam parar al poble que mos venia de camí de Pamplinet, on seguint unes fàcils indicacions, arribarem a un sector tres estrelles de la vall:

Accés i ressenyes:

La roca semblae inmillorable, però com ésta no era la nostra idea inicial, vam decidir continuar, i centrar tots els nostres esforços en la majestuosa paret de “Paroi des Militaires”, d’altura de fins a 300m:

Accés i ressenyes:

Al arribar la cosa no pintae massa bé. A part del fred i vent gelador que fea a n’aquelles hores del matí, on el Sol encara no acaricaiava la roca, a més de que estaem a 1700 m d’altura, el cel no parae de regalarmos petits tresors en forma de pluja fina. Tot i així, i entossudits de que allò sabia de provar vam traure’ls bàrtuls i cap amunt.

Vam aconseguir ascalfar en el primer tram de “Krono”, calificada de 5+ (6a segons la guia), i en això se va quedar l’intento. Un escalfament i fora, ja que l’aigua que caie va anar en augmento i la cosa ja pintae malament.

Vaya tela! Pos res, a plegar, i a desplaçarmos a un atre sector. Decidim provar sort a l’atra banda de la vall, a un sector de granit descobert el dia abans, entre les hores mortes de la cuina, prop del poble de Nevaché.

Accés i ressenyes:

L’escalada consistix en un pedrolo de granit d’altures hasta 10 m, el sector es d’iniciació (grau hasta 6a) però lo puesto es molt bonic, i mos fea gràcia provar vies d’adherència en este tipo de roca tan poc comuna a les nostres terres. La experiència no va anar gens malament, a pesar de les adverses condicions climàtiques.

Aquí un vídeo en el que podreu apreciar el vent, fred i posteriorment pluja que mos acompanyà en el nostre afany.

D’esta manera, i fugint de la pluja, aquell dia maleïda, se mos va passar el matí.

Una vegada dinats, i veent que el temps se seguia mantenint inestable, vam optar per anar cap al Sur, a probar una ferrata alpina que segons la guia pintae bastant bé, situada al Parc Natural Regional del Queyras, a la població de Arvieux.

La ferrata s’anomene: La Combe la Roche, i consistix en una ascensió per una paret de 300 m.

Més info: AQUÍ

Lo problema va vindre, que la sinyora ferrata estae bastant alluny de la nostra posició, i entre arribar, trobar-la, i equiparmos, vam acabant emprenent la senda de pujada cap a la paret, a les 17:15 de la tarde. Això si hi sumem, que segons la guia se tardae una mitjana de 2-3 hores més un retorn a peu de 40 minuts, que el Sol començae anar de baixa (la paret estae totalment a la sombra), i els frontals s’havien quedat ben col·locadets a la tenda, fea de la situació tot un repte. Pos a corre i cap amunt.

Vam fer la ferrata en algo menos d’una hora, i la baixada la vam fer corrents. Això va fer que no la poguéssem disfrutar-la tant, però tot i així, va valdre molt la pena.

Lo millor de tot va ser que arribàrem puntuals per sopar!

VERTICALITAT ALPINA: BRIANÇONNAIS (2)

Continuant la nostra modesta aventura per terres gales, mos vam aixecar el segon dia preparats per afrontar la via ferrata, segons la guia, més difícil i llarga de tot el Briançon, “Les Gorges De La Durance”.

Esta vegada vam ser tres els expedicionaris, ja que se mos va sumar sun pare del Joan, el Ramón, que después d’una llarga i fatigosa lesió, torna poc a poc a la activitat de la seua passió per la muntanya.

La dita ferrata es troba relativament a prop de Briançon, concretament al poble de l'Argentière la Bessée. A la mateixa entrada del poble hi ha un cartell indicador. La ferrata es troba a unes gorges angostes situades a la banda dreta direcció Vigneaux.

Lo més curiós del tema es que la dita ferrata es de pago. Sí, ho hau llegit bé. La primera ferrata que conec de pago. Al començament de la ferrata hi ha un garito amb uns tios que te cobren, i te vigilen si vas equipat adequadament. L’entrada al parc temàtic ferratero es de 6 euros, i consta de tres recorreguts ben senyalitzats: un de verd, d’iniciació per a nens, un de roig, una mica més difícil i un de negre, només apte per a inconscients.

Mes info: AQUÍ

Per a poder iniciar el recorregut negre hi ha dos opcions. Una es agafar una senda que voreja per dalt i te porta hasta el començament del recorregut, i l’atra es realitzar el recorregut verd d’iniciació fins a trobar l’inici de la negra. Natres como no, vam decidir fer tota la ferrata sencera començant per la verda.

Aquí teniu algunes fotos d’este primer tram:

El recorregut negre comença des d’una de les parets del congost, pujant per la paret s’accedix a un pont que te porta a l’atre costat del riu, i d’aquí seguim ascendint fins trobar un atre pont que te retorna a la paret inicial, però esta vegada a una alçada ya més considerable.

En total de la ferrata n’hi ha 6 ponts: 4 de penjats (un d’ells a 120 m del terra), un pont tibetà y un que mos servix per crusar el riu.

La ferrata, en definitiva, va resultar ser molt disfrutona, si pasem per alt que allò pareixia les Rambles. Lo paisatge no es tan espectacular com l’atra, ya que no parem de moure-mos pel congost amunt i avall, però físicament es molt més exigent: infinitat de pasos verticals, molts desplomats i un final de ferrata que s’ha d’ascendir una paret vertical de 150 metres casi sense reposos.

Imatges del pont final de 58 metres de longitud i 120 d'altura, que mos servix per retornar al punt de partida:

Aquella mateixa tarde vam optar per fer una ascursió tranquil·la que havien realitzat el dia abans gent del campament. La visita seria a un magnífic i espectacular lago anomenat el “Llac Verd”. L’anomenat lago té la peculiaritat de ser de color:...... amb uns tons fosforecents molt extranys produïts per l’acumulació d’unes petites algues. Un fenómeno ben astrafalari, la viritat.

Éste lago se troba a la vall de Étroite. a l’atra banda del Coll de l'Echelle (1762 m).

Lo problema va vindre quan vam mirar lo rellotge. Uff que tard! Així pos que d’ascursió tranquil·la res. Ràpid, i casi al trote, vam recórrer la senda hasta arribar al puesto. La viritat que lo puesto es idílic en un entorn preciós. Anavem a tirar fotos, però un error de comunicació entre dos paios va fer que la cámara se quedés al cotxe. De totes maneres penjaré unes quantes fotos de les que van tirar el dia anterior.

Més info: AQUÍ

Lo dia següent, mos va tocar fer de pinxes a la cuina. Com és d’obligat cumpliment, un dels dies de campaments t’has d’ancarregar d’ajudar a cuinar i servir els minjars per al resto

de la comitiva. Vam passar un dia traquil i sense complicacions, al càrrec del gran cuiner Paco que fa les delícies de tots els campistes.

VERTICALITAT ALPINA: BRIANÇONNAIS (1)

Al principi d’agost, com hauria de ser d’obligat compliment, si no fos per causes de compaginació entre lo lleure i la vida laboral, vaig realitzar la sortida de campaments alpins del CEC (Centre Excursionista de Catalunya). Enguany tocava al poble de Val-des-Prés, a la Vall de la Clareé, prop del Briançon i el Parc Natural del Ecrins, a la regió dels Hautes Alpes.

Després de la meua primera experiència als Alps Eslovens anomenats tamé Alps Julians, tenia moltíssimes ganes de trepitjar les muntanyes franceses i més concretament les seues parets.
Vaig passar una semana plena d’emocions, bellesa i sorpresa ja que hai tornat encantat d’aquelles contrades, amb les seues boniques valls, rius, poblets i sobretot roca molta roca.

Pos la cosa va anar de la següent manera:

Lo dia 1 d’agost i despúes de no haver dormit massa, degut al concertillo d’Anna Roig i l’ombra de Ton Chien, que vam poder disfrutar la nit anterior, el Joan alias “Tete” i un servidor, vam empendre cap allà les 5 del matí lo nostre viatge cap a Briançon.
El viatge des de Manresa hasta el càmping Iscle du Rosier del poble Val-des-Prés mos va costar unes 8 hores. Temps no massa considerable si ho comparem en alguns trajectes dins d’Espanya, i que per tan, va fer que mos adonessem de lo a prop que tenim aquell massís tan privilegiat.
Una vegada al puesto, pos a situarnos. Monta les tendes, una per a dormir i l’atra per al munt de material que acarrejavem.

Així pos, una vegada instalats mos vam dirigir cap al poble de Briançon. Encara que fos domenge l’oficina de turisme estae oberta i vam poder aconseguir un exemplar gratuït d’un llibre de ressenyes de vies ferrates amb la majoria, per no dir totes, les ferrates existents al llarg de tota la regió del Briançonnais. A una tenda del costat mos vam poder fer amb el llibre d’escalades al Briançonnais, Haut Val Durance y Queyras. Fullejant ambdos llibres mos vam poder adonar de la magnitud del puesto en que mos trobavem, amb més de dos i tres escoles d’escalada per poble,així com inacabables sectors, tipos de roca, graus,...

Aquí començae la nostra semana fantàstica del Corte Alpí.

Portada de l'exemplar

Aquella mateixa tarde i una mica descolocats pel viatge matinal, vam decidir de començar a explorar la zona. Vam decidir anar a escalar a un sector de fàcil accés situat al poble de Chamandrin, situat al sortir de Briançon cap al Sud.
El sector es diu com el mateix nom del poble Chamandrin i es tracta d’unes roques de granit d’uns 20 metres d’altura.
L’escalada no va anar tan bé com me pensava, ja que me va costar adaptar-me al nou tipo de roca així com al sector en sí. De totes maneres vam tindre temps de provar la via “Merlus (5c)” que transcorre per una fisura i “Le petit gros jovial (6b+)”, amb uns passos inicials bastant bloqueros. El Tete, amés va intentar “Pointè à pitre (6a+), amb uns passos de sortida molt estranys, que encara ara no hem pogut definir massa bé.

Accés i ressenyes:


El següent dia, mos vam aixecar prompte com de costum per poder amorzar a l’hora requerida (l’amorzar al campament es de 7:00 a 9:00), i mos vam dirigir a fer la via ferrata acordada la nit anterior. Al final mos vam decidir per començar per la ferrata més allunyada del camping. Està era la ferrata de “La cascade a Les Orres”, situada a uns 70 km de Briançon. En la mateixa vall hi ha una altra ferrada més d’iniciació anomenada: “Via Ferrata Des Orres La Roche”.

Més Info: AQUÍ

Ferrata molt però que molt recomanable, de fàcil accés, amb indicacions per tot arreu, situada a un entorn inmillorable bell mig d’una vall alpina, i d’una verticalitat sorprenen, amb la majoria de passos molt aeris i exposats. Sincerament, crec que va ser el millor estreno possible. Vam disfrutar d’allò més, i l’experiència me va servir per començar a familiaritzar-me amb el tipo d’entorn que m’esperarie los pròxims dies.
Per cert, la ressenya de la ferrata marque unes 3 hores, i natres la vam acabar en 1:30h, això que vam anar lents, fent fotos, anant i retrocedint per anar-mos encuadrant en los passatges més espectaculars,... Ja vos anireu donant compte que el tema de les acotacions temporals aquí als Alps són una mica discutibles.
Algunes fotos de la Ferrata:

Voldria fer un petit incís en referència a les ferrates franceses i que m’ha sorprès molt del país veí. Tan les ferrates com les escoles d’escalada es troben integrades a la vida quotidiana dels pobles de muntanya. Així es com no vos ha de sorprendre el trobar les ferrates senyalitzades des de la mateixa entrada del poble amb cartells semblants als que aquí s’usen com a reclam turístic. Igual passa amb algunes escoles d’escalada, que es troben senyalitzades tan per carrers com camins i que et porten directament al puesto. Tot això me va fer recordar aquelles tardes tan maravilloses en que te trobes perdut a saber on, amb un mapa pintat a un paper, intentant descobrir on s’amaguen aquells trencants de pedra que tants exits i fracasos mos porten, i que sense saber perquè no podem dixar d’intentar, i seguim anant, seguim repetint, i seguim tornant.

Per la tarde, como no, a escalar!! Esta vegada vam triar un puesto valorat en tres estrelles de la guia, al poble de Villard-Saint-Pancrace, sector “Rocher Gafoville”.
L’àrea esta dividida en tres sectors, tots ells amb parets molt verticals d’uns 30 m d’altura i de roca calcària.

Accés i ressenyes:

La roca semblae boníssima i les vies de continuïtat, llàstima que no ne vam provar cap, perquè como no, lo que sol passar per les tardes a los puestos de muntanya, que va ploure!!